Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i/o mostrar publicitat relacionada amb les teves preferències mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació.
Pots consultar la nostra política de cookies aquí. Fent clic al botó "Accepto" d'aquest banner estàs acceptant de forma explícita que estàs d'acord amb la nostra política de cookies.
Si tens dubtes pots obtenir més informació 'aquí'.

La setmana passada es va publicar al DOGC la Resolució TSF/2193/2020 de convocatòria d'ajut directe en favor de les persones treballadores dels centres proveïdors de serveis socials de caràcter residencial amb finançament totalment o parcialment públic.

La notícia s’hauria de celebrar en tant que suposa un reconeixement a una tasca que sovint no és prou valorada per part del conjunt de la societat i que, en moments com l’actual, s’ha reivindicat com a essencial. Però, en canvi, ens genera una sèrie de contradiccions que no són menors.

D’una banda, ens sembla del tot restrictiu aquest reconeixement ja que deixa al marge un conjunt de serveis residencials d’altres àmbits de l’acció social, on les persones que hi treballen han estat assumint les seves responsabilitats en una situació igual de complexa.

D’altra banda, distingeix i categoritza amb compensacions desiguals els diferents perfils professionals, menystenint els de l’espectre social.

Però és que, a més, cal tenir present que deixa fora del reconeixement tots els professionals de l’educació social d’altres àmbits i altres professionals no assistencials que han patit les mateixes tensions que la resta i que, com sempre, ho han hagut de fer des d’una consideració sociolaboral menys favorable, tot i treballar en serveis considerats essencials durant l’estat d’alarma. 

Aquest tipus de propostes, com ho va ser també l’atorgament als professionals sanitaris de la Medalla d'Honor en la categoria d'or del Parlament per l'entrega i compromís durant la pandèmia, el que fan és obrir encara més l’escletxa entre les persones que treballen plegades en equips multidisciplinaris i que, en situacions de màxima exigència, com la que està suposant la pandèmia, han de fer-se encara més costat.

Nosaltres volem valorar la tasca i l’esforç realitzat per part de totes i tots els integrants dels equips dels serveis que han estat al peu del canó, fent la seva feina, sí, però assumint un esforç també des del vessant personal que no ha distingit entre categories professionals.

Aquestes mesures puntuals i anecdòtiques no ha de servir per aturar la necessària revisió estructural d’un sistema d’atenció social que reclama des de fa ja massa temps unes condicions sociolaborals adequades.