Als serveis socials se'ls exigeix allò que no se'ls permet fer. Se'ls demana que resolguin l'exclusió, la dependència, el risc en la infància o la solitud de la gent gran, sense explicar-los —ni a ells ni a la ciutadania— en què consisteix realment aquesta feina, ni dotar-los del temps, els equips i els recursos necessaris per dur-la a terme, i quan el sistema no arriba, la responsabilitat es trasllada massa sovint als professionals, com si el fracàs fos seu i no de qui no l'ha finançat ni planificat
Estem vivint mobilitzacions arreu de Catalunya que posen veu a una realitat que professionals, persones usuàries, entitats i col·legis professionals fa massa temps que denunciem: el sistema de serveis socials es troba en una situació de tensió permanent que compromet la seva capacitat de garantir drets. Sense anar més lluny, aquesta setmana s’ha fet una concentració davant del Departament de Drets Socials i Inclusió impulsada per l'Associació Catalana de Direccions de Serveis Socials d'Àmbit Local (ACDISSAL), per denunciar el que qualifiquen de situació de col·lapse del sistema de serveis socials; i podem fer esment, també, de la mobilització dels darrers mesos dels serveis socials municipals de Barcelona.
Des del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya volem expressar el nostre suport a les reivindicacions dels professionals que cada dia sostenen els serveis socials del país. I volem ser clars: la situació actual no és conseqüència d'una crisi puntual, sinó el resultat d'anys d'infrafinançament, d'insuficient planificació i d'una manca de reconeixement —institucional i social— del paper estratègic dels serveis socials dins de l'estat del benestar.
Els serveis socials constitueixen un pilar essencial per a la cohesió social, la prevenció de situacions de vulnerabilitat i la garantia dels drets de la ciutadania. Tanmateix, continuen sent el sistema de protecció social més feble i menys desenvolupat dels grans sistemes públics. Mentre les necessitats socials augmenten i es fan més complexes, els equips professionals han de fer front a càrregues de treball excessives, dificultats per garantir l'atenció continuada, manca de recursos i una burocratització creixent que allunya els serveis de la seva funció educativa, comunitària i transformadora.
Aquesta pressió no es queda en l'àmbit organitzatiu: té un cost personal. El desgast emocional, l'ansietat de prendre decisions amb conseqüències vitals per a les persones sense el temps ni el suport necessaris, i la fatiga de sostenir, dia rere dia, situacions de patiment aliè sense els recursos per respondre-hi, són riscos psicosocials reals que el sistema actual no reconeix ni tampoc hi aporta els mecanismes necessaris per fer-ne una bona prevenció. No es pot demanar als professionals que es facin càrrec d'allò que l'administració no resol, i després tractar el seu esgotament com un problema individual.
Cal afegir-hi, també, un dèficit de reconeixement social. Els serveis socials encara es perceben sovint només com un sistema que concedeix ajudes econòmiques o dota de recursos i serveis més que com un pilar de drets equiparable a la sanitat o l'educació, i això pesa tant sobre la dignitat de les persones ateses com sobre el prestigi i la valoració social de qui hi treballa. Sense aquest canvi de mirada, qualsevol millora pressupostària serà incompleta.
Des del CEESC fa anys que reclamem una aposta decidida per la qualitat dels serveis socials. Aquesta qualitat passa necessàriament per garantir equips suficients, estables i amb condicions laborals dignes; per definir amb claredat els perfils professionals i les seves funcions; per establir ràtios adequades que permetin una atenció de qualitat, i per impulsar una planificació pressupostària plurianual que posi les necessitats de les persones al centre de les polítiques públiques. Els acords puntuals i les partides extraordinàries —per benvinguts que siguin— no substitueixen una reforma estructural del finançament del sistema.
Així mateix, no és acceptable que la resposta a les dificultats estructurals del sistema sigui rebaixar els requisits professionals, flexibilitzar ràtios o normalitzar la sobrecàrrega dels equips. Quan es degraden les condicions d'exercici professional, es degrada també la qualitat de l'atenció i es debilita la capacitat del sistema per garantir drets. La sortida no passa per rebaixar l'exigència, sinó per enfortir els equips i reconèixer el valor de les competències que hi aporten. Els professionals de l'educació social representem una professió sòlida i estem formats per treballar des del rigor, l'estratègia de la prevenció i la cobertura de necessitats i de drets socials.
Els serveis socials necessiten més recursos, però també més reconeixement. Cal avançar cap a un model que reforci la intervenció socioeducativa, la prevenció, el treball comunitari i l'acompanyament a les persones al llarg dels seus processos vitals; un model que deixi de funcionar en permanent situació d'emergència i que pugui desenvolupar plenament la seva funció de promoció de l'autonomia, inclusió social i garantia de drets.
Per això, el CEESC insta el Govern de la Generalitat, les administracions locals i el conjunt dels responsables polítics a assumir, amb urgència, compromisos concrets: una planificació plurianual i estable del finançament dels serveis socials; ràtios màximes de professionals per equip, fixades i avaluables; mesures actives de prevenció dels riscos psicosocials en els equips; i una equiparació real de les condicions laborals i retributives, amb independència de si la gestió és pública o concertada.
No es tracta només de millorar les condicions dels professionals, es tracta de garantir que la ciutadania pugui exercir els seus drets en condicions d'igualtat i dignitat. Catalunya necessita uns serveis socials forts, ben dotats i reconeguts —institucionalment i socialment. I els necessita ara.
Perquè els drets socials no poden continuar depenent de la capacitat de resistència, individual i col·lectiva, dels seus professionals.