Les notícies d’aquests darrers dies tornen a destapar el que està succeint veritablement a les nostres ciutats i allò que els està passant als veïns i veïnes dels nostres barris. El suposat miracle econòmic que redueix les llistes de l’atur és incapaç de sostenir l’impacte de l’esforç econòmic que les famílies han de fer per viure en un lloc amb certa dignitat. En aquest context, hem escoltat l’entrevista que li feien a l’Elena, companya de professió, el passat 25 de setembre, sobre el suïcidi de l’Olga a l’Hospitalet de Llobregat.
Les professionals de l’Educació Social fa molts temps que som testimoni de com moltes famílies i persones, malgrat estar treballant, no són capaces de sostenir una càrrega tan forta com és el preu d’un habitatge. Els darrers anys ens trobem davant de situacions que el sistema fa massa temps que no resol i que només deixen com a possibilitat la cronificació de la pobresa.
D’altra banda, els informes sobre desigualtat com els d’Oxfam Intermón o els de FOESSA no fan més que confirmar que l’habitatge és un dels principals factors que determinen la pobresa a Catalunya, mentre cada cop hi ha més persones que acaparen pisos per especular. Tot plegat contradiu la Constitució espanyola que ens ha fet creure que els poders públics impediran l’especulació a més de garantir un habitatge digne. Però, en la pràctica, l’especulació ha acabat passant per davant del dret de les persones a viure dignament, de manera saludable i sense estar supeditades a l’avarícia d’uns pocs.
La situació de l’Olga de l’Hospitalet de Llobregat ha estat una de les més colpidores que han sortit a la llum aquests dies. El sistema falla totalment quan una persona creu que l’única manera de deixar de patir és suïcidar-se. I amb la impotència que genera l’experiència davant del fet que, malgrat acompanyar les famílies, els professionals no aconseguim revertir aquest patiment, no tenim cap més possibilitat que expressar la nostra condemna i denunciar que aquest no és un fet aïllat. Com diu la companya -educadora social i amiga de l’Olga- en l’entrevista: ha fallat tot. El seu relat ens interpel·la i ens recorda que, darrere de cada situació de vulnerabilitat, hi ha una persona que necessita i té dret a ser escoltada i acompanyada.
Com a professionals no volem ser còmplices d’un sistema que només serveixi per pal·liar momentàniament aquestes situacions límit. Els serveis socials del país han de posar tots el mitjans per procurar que les persones puguin sortir-se’n. Els serveis d’acompanyament laboral, d’educació, de salut i de serveis socials són un dret de ciutadania i han de garantir un veritable treball en xarxa que sostingui i acompanyi les famílies i les persones.
Les ràtios d’educadores socials als diferents serveis són del tot insuficients, una realitat que fa molt difícil que no es perpetuïn o accentuïn les desigualtats. La tendència actual ens dificulta molt poder fer una veritable tasca socioeducativa amb un sector molt elevat de la població que només fa que sobreviure en un sistema tan tensionat que no absorbeix la individualitat de cada persona i, per tant, no ens permet fer la feina amb un mínim de qualitat. Si les institucions es converteixen en administradores de la misèria, es converteixen en còmplices del desgast de la ciutadania.
Està clar que la legislació actual de polítiques d’habitatge no funciona i que cal fer un gir perquè deixi de ser possible especular en aquesta àrea. Però malgrat que hi hagi canvis, mentrestant, invertir en l’acompanyament dels sectors més vulnerables ja no és una possibilitat sinó l’única manera de deixar de gestionar únicament la pobresa. La musculatura del sistema de serveis socials ha d’enfortir-se a tots els ajuntaments i administracions perquè fem tard des de fa anys i coneixem moltes Olgues a les quals els està fallant tot.
Junta de Govern del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC)
Dia Internacional de l’Educació Social, 2 d’octubre de 2026