Des del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya hem volgut revisar el Pla Nacional de Joventut de Catalunya 2030 (PNJCat 2030) i n’hem fet una valoració crítica i propositiva, especialment des de la perspectiva de l’Educació Social i del paper dels professionals que en formen part activa en l’àmbit de les polítiques de joventut.
D’entrada, cal posar en valor l’esforç de diagnosi, participació i transversalitat que planteja el Pla, com en la resta de plans nacionals. El reconeixement del jovent com a subjecte de drets, l’aposta per una mirada interseccional i comunitària i l’èmfasi en la transformació estructural de les polítiques públiques són línies que sintonitzen plenament amb la missió i els valors de l’Educació Social. També celebrem que el document reconegui el paper dels professionals de joventut com a agents essencials en l’acompanyament, emancipació i inclusió de les persones joves, especialment en l’àmbit local i de proximitat.
Tanmateix, lamentem profundament que en cap moment es faci una menció explícita a la professió de l’Educació Social, ni al seu rol històric, formatiu i metodològic dins de les polítiques de joventut. Aquest buit no és només simbòlic: invisibilitza una disciplina amb una trajectòria sòlida en l’àmbit de la intervenció amb joves i amb una presència clara dins dels equips municipals, comarcals i de tercera via.
Des del CEESC reivindiquem que l’educador/a social és un perfil professional plenament competent per desenvolupar les funcions de tècnic/a de joventut, informador/a, dinamitzador/a i referent comunitari. Aquesta posició no és excloent d’altres formacions, però sí específica i imprescindible en entorns vulnerables, en processos d’inclusió i en la construcció de vincles entre administració i joventuts diverses. Això ho ha defensat també l’Associació Catalana de Professionals de Joventut (AcPj) en reiterades ocasions.
Un altre aspecte que ens preocupa és el buit en el desplegament operatiu i de seguiment del Pla. El text parla de governs participats, agències públiques, consells rectors i altres estructures de decisió, però no concreta mecanismes clars d’avaluació, coordinació territorial ni inspecció dels serveis. En aquest sentit, cal preguntar-se: qui vetlla realment pel bon funcionament de les oficines de joventut? Quin paper tenen les figures de coordinació territorial? Com es garanteix la qualitat, continuïtat i ètica professional en els serveis juvenils? Aquestes preguntes són especialment rellevants quan parlem de drets, desigualtats i responsabilitat pública.
Finalment, el Pla no desenvolupa amb prou claredat les estratègies de formació i desenvolupament professional dels equips de joventut. Sense inversió estable en formació contínua, supervisió, intercanvi metodològic i condicions laborals dignes, els objectius estratègics queden en risc de ser mera retòrica. Reforçar l’Educació Social com a disciplina i pràctica professional dins d’aquestes estructures és una aposta de futur per a unes polítiques juvenils transformadores i amb arrelament comunitari.
En definitiva, el PNJCat 2030 és un document amb potencial transformador, però el seu èxit dependrà de com es concreti i desplegui a escala territorial i operativa. Des del CEESC vetllarem perquè s’hi reconegui explícitament la figura de l’educadora i l’educador social i perquè es garanteixi un model de seguiment i avaluació rigorós, amb professionals formats i amb capacitat de fer efectiu el dret dels i les joves a una vida digna, participada i plena.
Aquest article ha estat elaborat amb les aportacions del Manolo Cortés Pinto, col·legiat 600 i la Míriam Solé Solà, col·legiada 10586.