CÀPSULA EN LÍNIA: La política que fem amb el nostre cos

Data: Dimarts, 22 d'abril, a les 18.00 h
Lloc: En línia. Rebreu un enllaç per accedir a la Càpsula un dia abans de l'inici de l'activitat.

>>Inscriu-t'hi en aquest enllaç.

Igual com Adrienne Rich parla del sistema de l'heterosexualitat obligatòria o Robert McRuer parla de la integritat corporal obligatòria, podem dir que el professional de l'acció cultural també segueix una performance esquerranosa obligatòria que, tot i que sigui l'alternativa a la norma hegemònica i tradicional, exerceix poder i, per tant, crea una veritat o realitat —suposadament— preferible, aconsellable, recomanable, adequada, indicada, desitjada, que, altre cop, i en el nostre context, acaba sent normativa. És el que coneixem com la desobediència obedient o útil; una dissidència integrada o institucionalitzada que, aquesta vegada —encara pitjor— no té cap contrapès ni qüestionament. A més a més, ens definim com a innovadors, reformistes o progressistes, però, contràriament, les nostres pràctiques són tradicionals, estan plenes de repetició o promouen el fet previsible.

El cos conforma la millor maniobra de classificació i separació que té el sistema i, per això, aquells qui —finament seleccionats— hem passat per l’escola, la universitat, una oferta de feina o una remuneració econòmica mensual som un enclavament de control funcional prioritari que ens dediquem a institucionalitzar, colonitzar, desnaturalitzar, violar o normalitzar el cos dels qui considerem menys humans (més animals; menys racionals). 

El cos volàtil d’Elisabeth Grosz, el subjecte nòmada de Rosi Braidotti o el cos sense òrgans d’Antonin Artaud m’ajuden a entendre que la meva “matèria” és mutable i, per tant, és (soc i som) —consubstancialment— transgressió i desestabilització de les categories imposades. Seguir les pautes del “concepte professional” és anar contra natura; és anar contra la matèria. Som desplaçament i, així doncs, la pregunta que podem fer-nos és: per què, si allò natural en el cos és la plasticitat, la resistència o la perforació de les categories i de l’organització, els professionals ens mantenim aferrats a la pintura o disfressa fixa, imperativa i essencialista de la professió? 

El que aquesta Càpsula planteja és fugir de les polítiques i micropolítiques transversals i continuades de creació d’identitat. El cos que aquí s’imagina i es practica busca poder entendre’s o llegir-se de diverses maneres, va darrere la incomprensió o, si més no, persegueix tornar-se fuzzy, borrós i confús. D’aquesta manera, m’adhereixo a la naturalesa canviant del cos per —voluntàriament— convertir-me en un verb que escapi de qualsevol etiqueta assignada per altres. Deixo de ser un nom propi o una categoria, deixo de ser un adjectiu (ja no tinc la qualitat de simpàtic, innovador, empàtic, creatiu, comprensiu, meticulós, crític…) i “soc” verb: “soc” totes les accions possibles. Podem imaginar juntes el professional del futur a través de trencar algunes presons?

Continguts

1. La performativitat del professional de l’acció social.
2. Alternatives impossibles. Tenim arguments o valentia per legitimar la violència simbòlica, la material o, fins i tot (per què no?), la violència física? On està el meu, teu, seu, nostre, vostre límit?

A càrrec de: Gemma Maria Aragay Borràs va estudiar educació social i, al costat d’autores com Preciado, Maria Galindo, Julia Kristeva, Val Flores o Oyeronke Oyewumi, treballa diàriament per oposar-se a la normalitat del professional dels àmbits socials, educatius i culturals. Estima i agraeix la seva mare i el seu pare així com l’art de la cuina, l’humor i la música. 

Inscriu-t'hi en aquest enllaç.

---

Et recordem que que una activitat sigui gratuïta no vol dir que no tingui valor. Des del CEESC hi invertim recursos humans i econòmics per dur-la a terme, així que si us hi apunteu, però finalment no podeu venir, aviseu-nos, si us plau. La vostra plaça pot anar a alguna altra persona interessada. 

Amb el suport de: